Anorèxia

QUÈ ÉS?

L’anorèxia és un trastorn del comportament alimentari molt greu, que afecta generalment els adolescents, sobretot noies. Cada any creixen els casos d’anorèxia en nois i noies, que són cada cop més joves.

Els qui en pateixen tenen una preocupació excessiva per la figura, deixen de menjar molts aliments per no guanyar pes i, per molt que s’aprimin, es veuen grassos.

Tot i així, mai no estan satisfets amb el seu cos, tenen pànic a guanyar pes o arribar a l’obesitat. La seva autoestima està en funció segons el pes del seu cos.

 

ÉS GREU?

Pot ser mortal si no s’atura a temps. En alguns casos, s’arriba a un estat de màxima desnutrició, cauen els cabells, les ungles es trenquen, hi ha alteracions hormonals que produeixen amenorrea (et deixa de venir la regla), també hi ha casos en què hi ha osteoporosi (que és una reducció de teixit ossi que fa que l’os es torni fràgil i lleuger), insomni, hipotèrmia (sentir fred encara que sigui estiu), bradicàrdia (reducció del nombre de batecs per minut), baixades de tensió arterial, arítmies i possible aturada cardíaca. També són habituals les alteracions emocionals i afectives, com ara la depressió.

 

QUINES SÓN LES CAUSES?

Els anorèctics (persones que pateixen anorèxia) no tenen una personalitat concreta , tot i que no és gens estrany que siguin molt perfeccionistes, insegurs, amb baixa autoestima. D’altra banda, se sap que hi ha un component genètic que predisposa a tenir la malaltia quan la persona fa règims inadequats i comença a perdre pes.

 

QUÈ POT FER LA FAMÍLIA

  • És probable que la persona que pateix un trastorn alimentari l’amagui o el negui. De fet, entre els adolescents, la negació de la malaltia es considera un dels símptomes principals; no han arribat a patir les conseqüències negatives que pot provocar la malaltia i, per tant, no prenen consciència de la gravetat de la situació. És habitual, doncs, que no vulguin rebre ajuda, ja que la veuen com una cosa que va en contra del seus desitjos. A més, els adolescents no acostumen a anar al metge; és la família que hi va davant la sospita d’un TCA (Trastorns de Conducta Alimentària).
  • Un tret comú d’aquests pacients és la dificultat que tenen tant per identificar les emocions i sentiments propis com per expressar-los i, així, en no saber reconèixer les seves necessitats, difícilment demanaran ajuda obertament.
  • Davant d’aquesta situació, és important mantenir la calma i actuar amb fermesa, però cal evitar la confrontació directa, sense que això signifiqui evitar el problema i permetre que es mantingui.
  • És convenient demanar ajuda professional per poder realitzar un bon diagnòstic diferencial i determinar la gravetat del trastorn. De vegades, és útil consultar els professionals especialitzats en la matèria per aconseguir un assessorament complet sense les possibles interferències d’oposició de la persona que pateix el problema.
  • Un cop que es confirmi el diagnòstic, cal iniciar el tractament adequat a la gravetat del cas.
  • És important que s’entengui el problema com una malaltia i no com un caprici del fill o filla. Connectar amb el patiment d’aquest tipus de malalts pot ser, de vegades, difícil d’aconseguir, però és necessari assolir-ho per empatitzar, per no fer-los sentir culpables i per evitar enfrontaments.

 

Què poden fer els amics i els companys?

A vegades, són els amics o companys de classe els que detecten els primers senyals d’alerta. Poden percebre la reducció de la quantitat de menjar, la restricció de segons quins aliments o la pèrdua de pes. Cal que es posin en contacte amb la família o adults més propers donant el senyal d’alerta.

NO S’ACONSELLA:

  • Prendre decisions precipitadament. No s’ha de córrer; el problema no es resol en dos dies, excepte si hi ha risc físic per la malnutrició o la freqüència de vòmits. És una situació difícil i, per tant, vol serenitat i pensar abans d’actuar.
  • No s’ha de «castigar» el pacient. De vegades, i amb la finalitat d’ajudar, els familiars poden tenir conductes precipitades, que la persona afectada viurà com a càstigs. Hem d’esperar que l’especialista marqui les pautes d’actuació.
  • No s’ha de caure en els enganys ni en els seus autoenganys. La malaltia fa que els pacients tendeixin a enganyar les persones més properes, al mateix temps que s’enganyen a si mateixos. De vegades, els familiars volen creure que no passa res i es deixen convèncer. Si els creiem, no els ajudem; no hem de facilitar tractaments farmacològics pal·liatius o menjars «especials». Cal recordar que és una malaltia psíquica, no física, encara que el cos en pateixi les conseqüències. Si els donem vitamines, complements nutricionals, els aliments que toleren millor, etc. estarem alentint l’acceptació del problema i, per tant, el tractament correcte.
Article redactat per Andrea Carrillo i Aicha Douiri
Carlos Garnacho
Profesor de Lengua Castellana y Literatura. Colaborador de la Revista Digital y Responsable del taller de Escritura Creativa.